En aquest temps han aconseguit fer-me trontollar el cap una vegada i
una altra. Fer-me sortir de classe amb mal de cap perquè ha estat inevitable
estar constantment pensant, pensant i pensant...
Molts dels temes o teories de les que hem parlat a classe, ja havien
passat pel meu cap, ja havien aparegut en el sistema educatiu en el que estic
immers, en els nens i nens als que educo, en els companys de feina. Però ells
han posat paraules de coherència en aquest discurs.
Ara he acabat i escric aquestes línies des de la gratitud, ja que el
que més valoro de les classes rebudes per aquests dos mestres és que han
multiplicat per 10, les ganes de plantejar-me canvis, de plantejar-me
reflexions, de plantejar-me autocrítiques. Les ganes d’experimentar, de
provocar, de remoure que portava al meu codi genètic s’han vist augmentades
després d’aquests primers mesos de Màster. M’agradaria que aquestes inquietuds
que tinc puguin néixer en el meu alumnat, siguin del tipus que siguin.
Sóc conscient de que això és només el principi, queda molt per llegir,
per dialogar, per reflexionar, per compartir... però volia escriure aquestes
línies per poder recordar aquest sentiment i veure com evoluciona en aquests
anys.
Gràcies mestres per fer-me trontollar.
